Les Coses van Millor

He perdut 1 kg. Ahir vaig fer el règim més o menys bé i he perdut un quilooo. Estic contenta. Dilluns començo amb el metge de pronokal, ja en tinc ganes. Em fa una mica de por els preus. Tothom diu que és carissím. De moment ja porto gastats 254 eur amb la analítica. A veure que passa dilluns. Penso que si baixo algun quilet més, serà més barat i així baixaré dels 100 kg. Uff! sona bestia. 100 kg. Com he pogut arribar tant amunt!! Com a recompensa me comprat roba, de la meva talla actual o sigui que se suposa que en dos mesos ja no em valdra però és la meva recompensa. Feia dies que volia anar de compres però costa quan vius en un poble petit i fas una talla especial.

Fa pocs dies he conegut un blog molt interessant i que m'ha agradat molt:  vistete que vienen curvas. La veritat és que m'ha inspirat molt. L'escriptora Elisabet té una visió del món alegre i activa, a més ésuna noia curvy, com ella mateixa s'anomena i t'idetifiques amb ella facilment. La veritat és que tampoc és tant gran com jo, però almenys no és la típica prima que parla de gordes o la típica gorda que parla de voler estar prima. Al final totes em semblen iguales.

M'agrada perquè combina la roba, cosa que m'apassiona, amb una manera de viure activa i alegre. Ara mateix treballo des de casa i totes les meves amigues estan en parella i fan horaris normals (no com els meus). Això em fa sentir sola, les hores no passen i el meu consol de sempre és el menjar. A partir d'ara vull que sigui fer excursions. Petites passejades amb el Xixu. Això m'ajudarà a estar distreta i no caure en temptacions. Potser si faig horaris més regulars, tot em serà més sencill. Tenir tantes hores lliures no és bo per mi. Però tampoc puc fer massa res al respecte. Tota la meva vida actual està com dividida. Bàsicament visc al poble del meu company, però tota la meva vida l'organitzo a vic. Que és el meu poble.

I tinc les amigues de tota la vida, el gimnàs, la meva família i fins i tot la feina. Jajaja!! que rara arribo a ser. Quan me'n vaig anar a viure amb el meu company em semblava que ja ho tenia tot. Pis, amor, feina, etc. Però tot va resultar més dur de que m'hagués pensat mai. Les amigues llunyanes, la família també llunyana, el meu home sempre treballant, una feina d'auxiliar d'infermeria treballant de nits i poc remunerada van aconseguir aillar-me de tot el que m'agradava. El menjar em va consolar molt com sempre. Però ara, 7 anys després i amb 32 anys (d'aquí dos mesos) peso 100 kg i em continuo sentint sola i continuo tenint els mateixos problemes que llavors. Els meus amics i família continuen estan lluny i cada vegada són menys amics, el meu home continua treballant molt i jo, jo potser sóc una miqueta més forta i accepto millor la soledat però continuo tenint moltes hores al dia per omplir i pocs diners per fer-ho.